Decreixement, la utopia concreta: viure millor amb menys

Aquest article va ser publicat per primera vegada en la revista acadèmica Afers de la Universitat de València

És possible un creixement infinit en un món finit? Podria paréixer una pregunta absurda de no ser perquè la resposta que donen els models econòmics liberals és 'sí'. Com que els mètodes de producció i consum, les normes que els regulen i la mateixa concepció de la societat moderna estan basats en aquests models neoclàssics de creixement potser fóra interessant parar-se un segon a pensar sobre el tema. L'editorial 3i4 dins la seua col·lecció 'Gaia / Pensament global, territori i medi ambient' ens presenta una cuidada edició en català de dos dels llibres del guru del decreixement Serge Latouche: Petit tractat del decreixement seré i En defensa del decreixement. Tots dos s'insereixen entre els moviments post-desenvolupistes i bioeconòmics, els corrents actuals més puixants i influents de la crítica al model productiu i a l'imaginari no sols capitalista sinó desenvolupista i economicista. El primer, de més càrrega teòrica, és una mena de manual decreixentista que pretén servir d'eina de treball per als responsables polítics conscienciats, mentres que el segon està plantejat com un FAQ sobre el decreixement: hi inclou respostes a les objeccions més freqüents, aclariments de punts obscurs del cos teòric, controvèrsies, aparents contradiccions i en definitiva un argumentari concebut segons explica l'autor per armar els partidaris, especialment els joves, que estan menys bregats al debat intel·lectual.

Trencar amb l'imaginari

Arrelat en l'ecologisme polític i en autors de la rellevància de Nicholas Georgescu-Roegen, Ivan Ilich, André Gorz o Cornelius Castoriadis el decreixement, o més pròpiament en paraules de Latouche "acreixement en el sentit d'ateisme", pretén "rompre les ambigüitats dels addictes al productivisme i rebutjar el culte irracional, quasi idòlatra del creixement pel creixement". Latouche, portaveu autoritzat dels objectors del creixement fa una crítica ferotge al sistema productiu mercantilista i la seua lògica perversa producció - ocupació - consum (o en altre nivell publicitat - crèdit bancari - obsolescència programada) que ens abocaria de manera inevitable més prompte que tard al "decreixement [forçós] o la barbàrie". Començant per rebatre la ignorància voluntària que els economistes teòrics neoclàssics han fet de la natura en els seus models -mitjançant el truc d'indiscutible elegància matemàtica de la infinita substituïbilitat dels factors, i valorant les lleis de la termodinàmica que impliquen que alguns processos són irreversibles i que cada vegada el cost en recursos serà més gran i no menys com preferim creure, l'autor considera que estem clavats en un atzucac de conseqüències catastròfiques per a l'humanitat i, potser, per a la vida mateixa al nostre planeta: el creixement és el càncer de la humanitat.

L'abundància frugal

Cal, per tant, abandonar la senda de l'acumulació que s'ha intensificat de manera dramàtica en el segle XX i tornar o reinventar un progrés basat precisament en la frugalitat, en l'autolimitació de les necessitats (per això és fonamental limitar la publicitat i les necessitats creades) i en els béns relacionals com la cultura, la conversa o la participació política que no s'exhaureixen per l'ús sinó que hi creixen front als béns materials, renovables o no. L'abundància frugal implica també una aposta per assaborir la lentitud, com al moviment slow-food que arreu del món té cent mil productors, llauradors, artesans i pescadors que lluiten contra la uniformització de la nutrició i per recuperar els gustos i els sabors. Dóna fins i tot consells per una dieta frugal: més estacionària, més vegetariana i més local. Per a Latouche l'abundància frugal no és més oxímoron que el desenvolupament sostenible, concepte ja àmpliament desprestigiat -alguna cosa està malament si el director general de Nestlé pot emprar el mot sense rubor. Aquesta abundància frugal estaria, doncs, molt relacionada amb la simplicitat voluntària, l'assumpció conscient d'una manera de viure senzilla, que rebutja el consumisme i la falsa ètica del treball obligatori, i que posa l'èmfasi en un humanisme que pot ser més o menys hedonista, però en tot cas vivencial i d'una escala indefugiblement humana.

Retornar al món local

Bona part dels problemes de la globalització o mundialització de l'economia estan relacionats precisament en l'abandonament del món local. En aquest sentit Latouche entronca amb propostes que vénen del sud, com el consum de proximitat preconitzat per Via Campesina i el Fòrum Social Mundial, i reivindica un retorn a allò local, a l'agricultura local i el consum local que garanteixen una sensible reducció de la petjada ecològica, un augment de la seguretat i la sobirania alimentària i la creació de llocs de treball a l'entorn en què s'hi viu. El comerç local front a les grans superfícies implicarà millores en reduir la zonificació, fent innecessari l'abús del vehicle privat i reforçant el teixit social i la cohesió als nostres pobles i ciutats alhora que redueix la pressió sobre els països empobrits, especialment vulnerables als daltabaixos dels mercats internacionals i a l'especulació. Latouche ens proposa un veritable "reteixit" orgànic de l'àmbit local, no tancat en si mateix sinó constituït en una xarxa de municipis a la manera en què ho presentaria Roberto Camagni, que situa l'escala de la vida, de la democràcia, ara sí, participativa i de les relacions a una dimensió més humana i més serena.

Desintoxicar-se de l'addicció a la feina

Front a les crítiques que, amb tot el sentit, indiquen que al si del capitalisme una aturada del creixement -fins i tot un creixement feble- implica una reducció dels llocs de treball i un augment de la desigualtat i de la conflictivitat social, l'autor advoca per compartir la feina i recuperar el plaer del lleure, no tant de l'oci en el sentit mercantilista sinó més bé el plaer del temps recuperat per a u mateix, per al joc, la contemplació i la participació pública. Compartir el treball serà doncs una condició necessària per a reduir el consum de recursos naturals, i junt amb la fi de l'explotació de les poblacions del sud amb la relocalització esmentada adès, garantiria una transició d'un model productivista a un decreixentista. Malauradament en aquest camp les propostes, tot i la seua més que probable utilitat, semblen hui en dia molt allunyades de les agendes, més si cap després del fracàs de la iniciativa de les 35 hores a França.

Quina crisi del pensament?

Tant si estem d'acord amb les tèsis decreixentistes com si ens trobem perplexos front a una crisi sistèmica que no pareix bosquejar la seua fi, o si, senzillament, hom vol saber més sobre com i per què viure millor amb menys i sobre temes tan interessants com l'equitat nord - sud, el deute ecològic, les recomanacions que el decreixement té per als països empobrits, el caràcter revolucionari o reformista del moviment, què s'amaga darrere de les huit R, la conveniència d'un partit decreixentista, la utilitat d'una moratòria tecno-científica o sobre les propostes concretes del seu programa polític aquests dos llibres de Serge Latouche són una manera estimulant de plantar-li cara al futur amb una mirada revolucionàriament assosegada.